Sailing to Byzantium
I
That is no country for old men. The young
In one another's arms, birds in the trees
– Those dying generations – at their song,
The salmon-falls, the mackerel-crowded seas,
Fish, flesh, or fowl, commend all summer long
Whatever is begotten, born, and dies.
Caught in that sensual music all neglect
Monuments of unageing intellect.
II
An aged man is but a paltry thing,
A tattered coat upon a stick, unless
Soul clap its hands and sing, and louder sing
For every tatter in its mortal dress,
Nor is there singing school but studying
Monuments of its own magnificence;
And therefore I have sailed the seas and come
To the holy city of Byzantium.
III
O sages standing in God's holy fire
As in the gold mosaic of a wall,
Come from the holy fire, perne in a gyre,
And be the singing-masters of my soul.
Consume my heart away; sick with desire
And fastened to a dying animal
It knows not what it is; and gather me
Into the artifice of eternity.
IV
Once out Of nature I shall never take
My bodily form from any natural thing,
But such a form as Grecian goldsmiths make
Of hammered gold and gold enamelling
To keep a drowsy Emperor awake;
Or set upon a golden bough to sing
To lords and ladies of Byzantium
Of what is past, or passing, or to come.
NAVEGANT CAP A BIZANCI
I
Aquell no és un país per a vells.
Joves als braços de joves, ocells
als arbres, – generacions que moren –
els seus cants, salts dels salmons, mars plens de verats,
peix, pell, ocell, hi celebren, d’estiu,
el que és engendrat, naix, i mor.
Pres en aquella música sensual tot defuig
els monuments de l’intel·lecte etern.
II
L’home vell és un parrac, un abric
esquinçat sobre un pal, si l’ànima no pica
de mans i canta, si no canta alt
per cada esquinç del seu vestit mortal.
No aprendrà a cantar fins que no admiri
els monuments de la magnificència,
i és per això que he navegat per mars
i entro a la ciutat santa de Bizanci.
III
Oh savis al bell mig del foc sagrat de Déu
com en un mosaic d’or d’un mur, sortiu
del foc sagrat, mostreu-vos entre els girs dels temps
i ensenyeu a aquesta ànima a cantar.
Caleu foc al meu cor, febrós
de desig i fermat a un animal
moribund no sap què és, i acolliu-me
en l’artifici de l’eternitat.
IV
Quan em serà vedada aquesta vida
no em reencarnaré en cap forma viva,
vull ser-ne una, com la fa l’orfebre grec,
d’or repicat i d’esmalt d’or
per desvetllar l’emperador ensopit
o, posada a la branca daurada, per cantar
als nobles i a les dames de Bizanci
el que és passat, o és ara, o serà.
Sailing to Byzantium
I
That is no country for old men. The young
In one another's arms, birds in the trees
– Those dying generations – at their song,
The salmon-falls, the mackerel-crowded seas,
Fish, flesh, or fowl, commend all summer long
Whatever is begotten, born, and dies.
Caught in that sensual music all neglect
Monuments of unageing intellect.
II
An aged man is but a paltry thing,
A tattered coat upon a stick, unless
Soul clap its hands and sing, and louder sing
For every tatter in its mortal dress,
Nor is there singing school but studying
Monuments of its own magnificence;
And therefore I have sailed the seas and come
To the holy city of Byzantium.
III
O sages standing in God's holy fire
As in the gold mosaic of a wall,
Come from the holy fire, perne in a gyre,
And be the singing-masters of my soul.
Consume my heart away; sick with desire
And fastened to a dying animal
It knows not what it is; and gather me
Into the artifice of eternity.
IV
Once out Of nature I shall never take
My bodily form from any natural thing,
But such a form as Grecian goldsmiths make
Of hammered gold and gold enamelling
To keep a drowsy Emperor awake;
Or set upon a golden bough to sing
To lords and ladies of Byzantium
Of what is past, or passing, or to come.
NAVEGANT CAP A BIZANCI
I
Aquell no és un país per a vells.
Joves als braços de joves, ocells
als arbres, – generacions que moren –
els seus cants, salts dels salmons, mars plens de verats,
peix, pell, ocell, hi celebren, d’estiu,
el que és engendrat, naix, i mor.
Pres en aquella música sensual tot defuig
els monuments de l’intel·lecte etern.
II
L’home vell és un parrac, un abric
esquinçat sobre un pal, si l’ànima no pica
de mans i canta, si no canta alt
per cada esquinç del seu vestit mortal.
No aprendrà a cantar fins que no admiri
els monuments de la magnificència,
i és per això que he navegat per mars
i entro a la ciutat santa de Bizanci.
III
Oh savis al bell mig del foc sagrat de Déu
com en un mosaic d’or d’un mur, sortiu
del foc sagrat, mostreu-vos entre els girs dels temps
i ensenyeu a aquesta ànima a cantar.
Caleu foc al meu cor, febrós
de desig i fermat a un animal
moribund no sap què és, i acolliu-me
en l’artifici de l’eternitat.
IV
Quan em serà vedada aquesta vida
no em reencarnaré en cap forma viva,
vull ser-ne una, com la fa l’orfebre grec,
d’or repicat i d’esmalt d’or
per desvetllar l’emperador ensopit
o, posada a la branca daurada, per cantar
als nobles i a les dames de Bizanci
el que és passat, o és ara, o serà.